El cas del CEIP Antoni Brusi

Hem citat diverses vegades en aquest Bloc el cas del CEIP Antoni Brusi com el nostre model per demanar a l'Administració que s'impliqui amb decisió en el conjunt de l'escola pública. Creiem que és un moment important i una oportunitat que s'ha d'aprofitar per donar un impuls a les escoles dels barris. Com no tothom coneix el cas, una mare que va viure en primera persona la transformació d'aquesta escola de centre amb "vacants" a centre "demandat", ho ha explicat en una carta.

Moltes gràcies per endavant!

Sóc l'Ona, la mare de dos nens que van al CEIP Antoni Brusi, situat a tocar del Parc de la Ciutadella, prop del mar, i us vull explicar com va ser que, ara fa prop de set anys, vam apuntar el nostre fill gran, en Roc, al CEIP Antoni Brusi, malgrat que es tractava d'una escola que no havíem escollit entre les primeres en les opcions de preinscripció.

Nosaltres vivim a la Vila Olímpica, una zona de Barcelona que, com passa també en moltes d'altres, es caracteritza per tenir una població infantil molt elevada i uns serveis públics insuficients per cobrir-ne les necessitats bàsiques, com ara l'educació. Quan, després de les Olimpíades, es va "poblar" la zona, l'escola pública que hi havia al bell mig del barri, el CEIP Bogatell, va resultar insuficient, i es va crear una escola pública nova, el CEIP Vila Olímpica, que de seguida va quedar "sobresaturat". El curs 1999-2000 un grup de pares i mares va aconseguir, malgrat l'oposició de l'escola, encetar una tercera línia provisional al Vila Olímpica, per encabir-hi els seus fills, tot i que una altra escola també de la mateixa zona escolar i molt propera al barri, el CEIP Antoni Brusi, disposava de places vacants. Aquesta opció, però, lluny de resoldre el problema del barri, encara el va agreujar més: les escoles amb més preinscripció i més sobresaturació d'alumnes (Vila Olímpica i Bogatell) adquirien més "prestigi", mentre que l'escola amb vacants (Antoni Brusi), tot i ser un centre que funcionava perfectament, en perdia.

El curs següent, el 2000-2001, ens va tocar preinscriure el nostre primer fill. Com tots els pares, volíem "el millor" per ell, de manera que vam triar, com a dues primeres opcions de preinscripció, els CEIP Vila Olímpica i el Bogatell, deixant l'Antoni Brusi entre els darrers. Aquell curs, aproximadament una quarantena d'infants es van quedar sense plaça als CEIP Vila Olímpica i Bogatell, mentre al Brusi van sobrar força places. Els pares i mares dels nens sense plaça ens vam reunir, ens vam organitzar i vam intentar que l'Administració obrís una tercera línia al Bogatell o al Vila Olímpica.

Van ser uns mesos molt durs i angoixants: ens reuníem molt sovint, preparàvem escrits per a la premsa, per a Ensenyament, per al Síndic de Greuges; alguns pares i mares anaven "desertant" i optaven per matricular els seus fills a escoles concertades... Bé, crec que podeu entendre perfectament la situació que vam viure.

La solució que ens va oferir Ensenyament va ser la de distribuir-nos entre les diferents escoles de la zona educativa on hi havia places vacants (el Brusi, però també altres escoles molt més llunyanes al barri, situades al Poble Nou o a Ciutat Vella). Però la trentena aproximada de pares i mares que continuàvem les negociacions ens vam negar a matricular-nos a les escoles que ens van assignar, i vam exigir a Ensenyament que garantís el nostre dret a matricular els nostres fills en una escola pública del barri, propera al lloc on vivíem.

Finalment, vam trobar la solució: tots podíem anar a una escola pública de la zona si s'obria una tercera línia al CEIP Antoni Brusi, i Ensenyament ens assignava aquesta escola a tots els afectats. Recordo que ja érem en ple mes de juliol quan es va convocar un claustre extraordinari al Brusi, al qual van assistir la majoria del professorat i equip directiu, que van acceptar d'obrir una tercera línia al centre. I també recordo que, als qui vam apostar per aquesta solució, no ens va ser fàcil de convèncer i engrescar alguns dels pares i mares que encara no tenien escola per als seus fills, i que encara es deixaven arrossegar per prestigis i fames immerescudes i injustificades. Alguns d'aquests infants van acabar en escoles privades, però més d'una vintena dels afectats vam triar l'opció que, podia semblar més arriscada, però que sens dubte fou la més encertada, i vam matricular els nostres fills al CEIP Antoni Brusi. Enguany, aquests nens i nens estan a punt d'acabar el 4t curs de primària, i us puc assegurar que el balanç d'aquests anys ha estat molt positiu: els nens s'estimen la seva escola, els pares i mares hem aconseguit escolaritzar els nostres fills en una escola pública propera a casa, i l'escola, a partir d'aquell cur 2000-2001, ha tingut sempre més demanda de places que no pas oferta. Les tres escoles de la zona, doncs, s'han equilibrat, fet que ha permès que la major part dels nens i nens de la Vila Olímpica hagin pogut optar per una escola pública dins del seu barri. Crec que totes les parts vam renunciar una mica als objectius inicials que ens havíem proposat, però justament això va ser el que va permetre trobar la millor solució per a tothom i, en definitiva, contribuir amb la nostra petita aportació a millorar i tirar endavant el sistema públic educatiu. Si volem una escola pública de qualitat, tots hi hem de posar alguna cosa de la nostra part, no us sembla?